Sempre acompanyava l’avi en les seves llargues passejades. En moltes
ocasions ens paràvem a descansar a la vora d’una estació antiga de càrrega de
mercaderies, un lloc molt bonic ple de vegetació salvatge i desordenada,
mesclada amb l’ordre de les vies i línies rectes de les catenàries. Recordo que
sempre em feia observar les formigues. M’explicava que elles eren molt
valuoses. Petites i insignificants coms son, sempre
estant lluitant, amb la
seva constància i el seu dur treball, aixecant fins a 50 vegades el seu propi pes, recorrent els obstacles més alts, per poder arribar cada dia fins al seu niu i aportar-hi
alguna cosa nova. Em va ensenyar que a la vida calia ser com elles, lluitar
sempre a pesar de les adversitats, i sobretot ser constant, respectant a tothom independentment de la importància relativa que
li donés la societat.
Amb això també vaig aprendre que cadascú ha de portar
la seva càrrega, i per molt pesada que sigui, tirar sempre endavant.
Et trobo a faltar avi, a pesar de tot, sé que sempre m'ajudes i m'acompanyes. Gràcies avi. Part del que sóc avui t'ho dec a tú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada